Tertúlia-debat de l’ANA: “Procés constituent i  revolta ciutadana al segle XXI”

La plataforma ciutadana ANA organitza aquest dijous dia 30 a dos quarts de vuit del vespre al Bau House de la Casa Baumann una tertúlia-debat pública que s’uneix a les trobades de debat internes que organitza periòdicament. En aquesta ocasió, la tertúlia versarà sobre el Procés constituent i  revolta ciutadana al segle XXI i comptarà amb la presència del politòleg, escriptor i expert el processos de participació, associacionisme i tercer sector Roger Buch.

Roger Buch i Ros, (Barcelona, 1970) és  Doctor en Ciències Polítiques per la UAB i professor de la URL – Fundació Pere Tarrés.
L’any 2010 es va doctorar  amb la tesi ‘El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) (1968 – 1980)’. Ha participat en obres col·lectives com el “Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX i Esquerra Republicana de Catalunya, 70 anys d’història”.
Va ser cofundador de Plataforma per la llengua, ha format part de la junta directiva d’Òmnium, i ha escrit a El Temps i Tribuna Catalana. Fins fa poc, ha estat el director del Programa d’Innovació i Qualitat Democràtica en el Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya. 

La tertúlia inclourà una degustació de vins i formatges del Vallès Occidental per 3 euros.

Les inscripcions es poden fer al mail info.anaterrassa@gmail.com o al Facebook o Twiter de l’@ANAdeTerrassa. El pagament es farà el mateix dia al lloc del sopar.

L’urbanisme a debat

La plataforma ciutadana ANA va celebrar dijous passat un nou sopar intern de debat. En aquesta ocasió, una vintena de persones, la majoria integrants de l’ANA però també alguns convidats, van debatre sobre l’urbanisme i com afecta a les persones la seva execució. El sopar intern va consistir en una exposició per part de dos arquitectes terrassencs de prestigi, Roger Tudó  i Barto Bussom, que va donar pas a un debat entre tots els presents que es va allargar fins ben entrada la nit. 

Tot i que la trobada va donar per parlar de l’urbanisme des de molts punts de vista, els dos convidats van deixar clar que al seu parer el que li calen a ciutats com Terrassa són actuacions de microurbanisme, com de microcirurgia, pensades per donar resposta als problemes de la gent des de l’àmbit més proper.

La trobada ha de ser l’embrió per a una jornada de debat oberta sobre aquest àmbit en un format semblant al de la presentació de l’ANA com a nou espai de debat i que va tenir lloc al mes de juliol.

El primer ponent d’aquest sopar va ser Roger Tudó, llicenciat en arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès de la UPC on és professor del Màster Universitari en Arquitectura. L’any 2000 va fundar H-Arquitectes amb el que ha guanyat diversos premis. Entre els projectes premiats  podem destacar l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a la UAB i el Centre Cívic Cristalleries Planell a Barcelona. El segon ponent va ser Barto Bussom, llicenciat com a arquitecte també a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès de la UPC. Actualment és el director d’RGA Arquitectes. RGA ha rebut varis premis, entre ells alguns per la Rehabilitació del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere a Terrassa (2009) i per la Passarel·la per a vianants Terrassa (2004).

El canvi possible, el canvi necessari

No puc iniciar aquest article sense un record als consellers i els presidents de les entitats sobiranistes que estan, o bé a l’exili, o bé són presos polítics de l’estat, en especial als consellers Josep Rull i Lluís Puig ciutadans de Terrassa. Sense oblidar els companys represaliats i la situació nacional, avui vull parlar de la situació en què queda la ciutat de Terrassa després del trencament del pacte de govern per part del PSC amb el PDeCAT, la dimissió de l’alcalde Ballart i la dimissió de 5 regidors més del grup municipal. La ciutat de Terrassa cal que segueixi endavant. Cal que la tercera ciutat del país, Terrassa, estigui al costat del país i el seu govern legítim. És necessari i imperiós un pacte que tregui del govern de la ciutat al PSC. Cal foragitar de les institucions aquells qui no volen que existim com a poble. S’ha demostrat amb l’aplicació de l’article 155 que tant és PSC, com PP, com Ciutadans. Cal obrir les finestres i que corri l’aire. TeC, ERC, PDeCAT i la CUP cal que treballin sense apriorismes amb l’objectiu del canvi. Tornem a estar com al juny de 2015, ara és moment de pactes, però el rellotge no s’ha posat a 0, el país no viu la mateixa situació que en aquelles dates i cal que tots els actors es reposicionin amb generositat.

Cal entomar amb força l’únic gran projecte que ha deixat aquest govern, la municipalització de la gestió de l’aigua. Un projecte que fa gairebé 1 any que vivim en una pròrroga i que el govern sortint deixa empantanegat. És també imperiós que el nou govern impulsi nous projectes de ciutat per no ser la tercera ciutat del país en nombre d’habitants sinó la primera en qualitat de vida. Igualment cal que el nou govern no governi a cop de titular ni a cop de post a les xarxes socials. Cal governar amb la gent i per la gent i perquè tots els habitants de la ciutat surtin reforçats de la crisi.

La gent ha obert els ulls, la gent surt al carrer (encara ara recordo com la concentració de la tarda del 3 d’octubre va col·lapsar el Raval i els carrers adjacents), està activa: donem-li un rol protagonista. M’atreveixo a demanar al nou govern que sortirà que no faci política a partir de comentaris a les xarxes socials sinó que s’obri més a la ciutadania. Que faci audiències obertes per tal de recollir idees de la ciutadania que després es duguin a terme. Que la participació no només sigui façana.

Cal un govern municipal a l’alçada del moment històric i que pugui iniciar un canvi després de 38 anys i 7 mesos amb el mateix partit al govern. Terrassa és la tercera ciutat del país, cal obrar en conseqüència, ens hem de posar en sintonia amb el país. Fem-ho possible, pels represaliats i per tota la ciutadania de Terrassa. Ara és el moment!

La identitat terrassenca al segle XXI

Vam ser la “Manchester Catalana” en la primera industrialització; la “Nova Atenes” per l’esperit creatiu i artístic de la ciutat en el modernisme i el noucentisme; la “Terrassa, la Roja”, per solucionar els desgavells urbanístics i de manca de justícia social que ens havia generat el franquisme. Durant decennis ens va manar “el salisme”, després el “royïsme”-dues formes diferents, més o menys, de control polític- i ara estem assistint a la fi de la partitocràcia local de la “transició” i l’autonomisme i a la fugida i abdicació de les elits locals. Hem estat “aftertèxtils” i “postolímpics”. Hem sigut la ciutat de la cultura i la universitat, del Xavier Marcet dels anys 90. La crisi de la totxana, però, -econòmica, financera, i sobretot social- i el previ creixement econòmic de la ciutat basada en el “totxo”, ens han deixat molt desorientats. No hem sabut pujar amb força a l’onada de l’era d’internet i no sabem si podrem agafar el tren de la quarta revolució industrial, el de la bigdata, la ciutat intel·ligent i el què se’n derivi. Hem d’afegir-hi, a més, el moment d’esclat global de la ciutat de Barcelona i del procés sobiranista del nostre país. I aquí, ai las, hem quedat bastant perduts i desdibuixats. En aquest context, un dels relats de la ciutat més interessants que he sentit darrerament la feien la gent de la “Terrassa secreta” i la Descomunal, postmoderns terrassencs, on parlen de Terrassa com d’un no-lloc, del no-espai, que sigui dit, per ells i elles pot tenir gran força creativa! Ens hem quedat en l’espai buit del no-relat, entre la gran Barcelona, catalana i global, i la Catalunya interior, i la seva força d’allò local i pròxim. A priori, no tenim cap gran novel·la que parli de nosaltres –la metàfora de l’home que camina sol pel marge de la C58 de les “granotes bullides” de l’Òscar Andreu em serveix-. La Teranyina, com la darrera gran pel·lícula terrassenca del Toni Verdaguer és dels anys 80, igual que la trilogia de “Feixes” del Jaume Cabré i del poema sobre la Plaça del segle XX de l’Agustí Bartra (vull fer esment i reconeixement a Sílvia Alcàntara, Pep Puig, Rubèn Intente, Andreu Grau, escriptors locals). El súmmum és tenir una ciutat de la imatge amb uns grans estudis on es fan moltes pel·lícules però cap parla de nosaltres!

Però malgrat tot, la ciutat es mou!! Hi passen moltes coses!! El què cal és saber-les cosir, que creixin i es relacionin en xarxa! La manca, o negació, d’identitat pròpia és sempre la principal força de creació de la identitat.

Deia un savi, que la identitat és sempre la recerca i construcció de la identitat. La identitat mai és una foto fixa, sinó una realitat viva i canviant, i aquesta ha de provocar adhesió de la seva gent, no sols pel record i apel·lació al passat, sinó per la voluntat de viure plegats el present i construir un futur junts. La identitat, explica Ramoneda, és el projecte d’una vida millor. Fins i tot, els filòsofs postmoderns en voga, Zizek, Laclau, Baumann… parlen de la identitat, com una falta permanent d’identitat, d’una identitat que mai està closa i acabada del tot. Una identitat, sense límits, que a vegades fins i tot pot arribar desbordar el propi subjecte col·lectiu, i ser esclatant. I és aquí quan esdevé revolucionària. També diuen que la identitat és performativa, de “performance”, és acció!

Aquesta lògica de recerca permanent de la identitat, penso que és el què li passa a la ciutat de Terrassa, amb un element afegit, que és justament la dificultat de definició de la unitat/pluralitat del propi subjecte col·lectiu, la ciutat, la seva ciutadania plural i els seus 33 barris.

Aquesta identitat mai serà el 100% homogènia entre els seus membres; tothom porta moltes motxilles i vivències i tots, absolutament tots, som diferents. Per tenir una identitat col·lectiva, i també individual que s’hi refereixi, però, hem de compartir un llindar mínim d’elements, projectes i relats comuns, més enllà de viure en un mateix espai urbà. La meva experiència em diu, que a Terrassa, quan fas una afirmació d’identitat local, la manca de referents col·lectius fa que l’adhesió sigui més forta i creativa.

Avui, però, aquests elements identificatius no poden ser coses inconnexes, sinó que cal que estiguin emmarcades en un relat i un marc de pensament. I si d’elements identificatius terrassencs en podem arribar a trobar, de relats i projectes compartits anem encara perduts.

Hi ha moltes terrasses, massa segmentades, i pocs projectes compartits. El Jove de Festa Major, que uneix moltes entitats diverses, n’és un, però dura 3 nits! El David Travé cada cap de setmana ressenya gairebé 30 concerts de música a la ciutat. A Terrassa hi ha més de 200 grups de música em diu! Moltes entitats, molts projectes, però molt pocs de compartits, i un ajuntament que segurament encara hi viu massa d’esquena.

Calen nous lideratges més horitzontals i integradors. Saber i aprendre a treballar en xarxa, un ajuntament amb més ganes de compartir el poder i empoderar la ciutat i la seva gent. I una ciutat que cerqui amb valentia un lloc i encaix en el procés sobiranista i que exerceixi la capitalitat i lideratge que ens toca en el nostre entorn.

Som una de les ciutats mitjanes importants d’Europa, a prop d’una gran metròpoli, amb identitat pròpia, com Postdam a Berlin, Brescia i Bergam a Milà, Malmö a Copenhaguen o Anvers a Brussel·les. En una comarca, el Vallès, que és un dels espais econòmics més importants del sud d’Europa. Ara que hem passat a ser la 3a ciutat del país amb nombre d’habitants, ha tornat a sonar la música que això no era massa important, que allò significatiu seria ser la primera en qualitat de vida. Estic d’acord a mitges. Ens ho hem de creure més: no som la 3a ciutat del país, som la 1a de fora de la conurbació barcelonina. I hem d’exercir com a tal. Ah, i sobretot, el més important era passar a Sabadell i això, com és reconegut internacionalment, ja ho tenim! De fet, sóc més de cooperar que de competir, del gran Vallès que de les polítiques de campanar, però la dualitat i dialèctica Terrassa-Sabadell és una part molt important de la nostra manera de ser.

 

Cesc Poch i Ros

Membre de l’Àgora Nova Atenes, ANA