La identitat terrassenca al segle XXI

Vam ser la “Manchester Catalana” en la primera industrialització; la “Nova Atenes” per l’esperit creatiu i artístic de la ciutat en el modernisme i el noucentisme; la “Terrassa, la Roja”, per solucionar els desgavells urbanístics i de manca de justícia social que ens havia generat el franquisme. Durant decennis ens va manar “el salisme”, després el “royïsme”-dues formes diferents, més o menys, de control polític- i ara estem assistint a la fi de la partitocràcia local de la “transició” i l’autonomisme i a la fugida i abdicació de les elits locals. Hem estat “aftertèxtils” i “postolímpics”. Hem sigut la ciutat de la cultura i la universitat, del Xavier Marcet dels anys 90. La crisi de la totxana, però, -econòmica, financera, i sobretot social- i el previ creixement econòmic de la ciutat basada en el “totxo”, ens han deixat molt desorientats. No hem sabut pujar amb força a l’onada de l’era d’internet i no sabem si podrem agafar el tren de la quarta revolució industrial, el de la bigdata, la ciutat intel·ligent i el què se’n derivi. Hem d’afegir-hi, a més, el moment d’esclat global de la ciutat de Barcelona i del procés sobiranista del nostre país. I aquí, ai las, hem quedat bastant perduts i desdibuixats. En aquest context, un dels relats de la ciutat més interessants que he sentit darrerament la feien la gent de la “Terrassa secreta” i la Descomunal, postmoderns terrassencs, on parlen de Terrassa com d’un no-lloc, del no-espai, que sigui dit, per ells i elles pot tenir gran força creativa! Ens hem quedat en l’espai buit del no-relat, entre la gran Barcelona, catalana i global, i la Catalunya interior, i la seva força d’allò local i pròxim. A priori, no tenim cap gran novel·la que parli de nosaltres –la metàfora de l’home que camina sol pel marge de la C58 de les “granotes bullides” de l’Òscar Andreu em serveix-. La Teranyina, com la darrera gran pel·lícula terrassenca del Toni Verdaguer és dels anys 80, igual que la trilogia de “Feixes” del Jaume Cabré i del poema sobre la Plaça del segle XX de l’Agustí Bartra (vull fer esment i reconeixement a Sílvia Alcàntara, Pep Puig, Rubèn Intente, Andreu Grau, escriptors locals). El súmmum és tenir una ciutat de la imatge amb uns grans estudis on es fan moltes pel·lícules però cap parla de nosaltres!

Però malgrat tot, la ciutat es mou!! Hi passen moltes coses!! El què cal és saber-les cosir, que creixin i es relacionin en xarxa! La manca, o negació, d’identitat pròpia és sempre la principal força de creació de la identitat.

Deia un savi, que la identitat és sempre la recerca i construcció de la identitat. La identitat mai és una foto fixa, sinó una realitat viva i canviant, i aquesta ha de provocar adhesió de la seva gent, no sols pel record i apel·lació al passat, sinó per la voluntat de viure plegats el present i construir un futur junts. La identitat, explica Ramoneda, és el projecte d’una vida millor. Fins i tot, els filòsofs postmoderns en voga, Zizek, Laclau, Baumann… parlen de la identitat, com una falta permanent d’identitat, d’una identitat que mai està closa i acabada del tot. Una identitat, sense límits, que a vegades fins i tot pot arribar desbordar el propi subjecte col·lectiu, i ser esclatant. I és aquí quan esdevé revolucionària. També diuen que la identitat és performativa, de “performance”, és acció!

Aquesta lògica de recerca permanent de la identitat, penso que és el què li passa a la ciutat de Terrassa, amb un element afegit, que és justament la dificultat de definició de la unitat/pluralitat del propi subjecte col·lectiu, la ciutat, la seva ciutadania plural i els seus 33 barris.

Aquesta identitat mai serà el 100% homogènia entre els seus membres; tothom porta moltes motxilles i vivències i tots, absolutament tots, som diferents. Per tenir una identitat col·lectiva, i també individual que s’hi refereixi, però, hem de compartir un llindar mínim d’elements, projectes i relats comuns, més enllà de viure en un mateix espai urbà. La meva experiència em diu, que a Terrassa, quan fas una afirmació d’identitat local, la manca de referents col·lectius fa que l’adhesió sigui més forta i creativa.

Avui, però, aquests elements identificatius no poden ser coses inconnexes, sinó que cal que estiguin emmarcades en un relat i un marc de pensament. I si d’elements identificatius terrassencs en podem arribar a trobar, de relats i projectes compartits anem encara perduts.

Hi ha moltes terrasses, massa segmentades, i pocs projectes compartits. El Jove de Festa Major, que uneix moltes entitats diverses, n’és un, però dura 3 nits! El David Travé cada cap de setmana ressenya gairebé 30 concerts de música a la ciutat. A Terrassa hi ha més de 200 grups de música em diu! Moltes entitats, molts projectes, però molt pocs de compartits, i un ajuntament que segurament encara hi viu massa d’esquena.

Calen nous lideratges més horitzontals i integradors. Saber i aprendre a treballar en xarxa, un ajuntament amb més ganes de compartir el poder i empoderar la ciutat i la seva gent. I una ciutat que cerqui amb valentia un lloc i encaix en el procés sobiranista i que exerceixi la capitalitat i lideratge que ens toca en el nostre entorn.

Som una de les ciutats mitjanes importants d’Europa, a prop d’una gran metròpoli, amb identitat pròpia, com Postdam a Berlin, Brescia i Bergam a Milà, Malmö a Copenhaguen o Anvers a Brussel·les. En una comarca, el Vallès, que és un dels espais econòmics més importants del sud d’Europa. Ara que hem passat a ser la 3a ciutat del país amb nombre d’habitants, ha tornat a sonar la música que això no era massa important, que allò significatiu seria ser la primera en qualitat de vida. Estic d’acord a mitges. Ens ho hem de creure més: no som la 3a ciutat del país, som la 1a de fora de la conurbació barcelonina. I hem d’exercir com a tal. Ah, i sobretot, el més important era passar a Sabadell i això, com és reconegut internacionalment, ja ho tenim! De fet, sóc més de cooperar que de competir, del gran Vallès que de les polítiques de campanar, però la dualitat i dialèctica Terrassa-Sabadell és una part molt important de la nostra manera de ser.

 

Cesc Poch i Ros

Membre de l’Àgora Nova Atenes, ANA

Autor: ANA de Terrassa

L'ANA és un nou espai de debat. Una plataforma plural. Oberta, a tothom, a tu i a totes les teves propostes.

Una resposta a «La identitat terrassenca al segle XXI»

  1. Crec que la identitat té molts lligams amb les emocions que cadascú té. Si parlèssim d’identitat individual, la pròpia autoestima és el puntal s’hi sosté. I la llavor de l’autoestima és, entre d’altres, allò que rebs des de fòra. I el propi temperament, és clar. Així, com a col-lectiu, hem de saber entendre i gestionar els ímputs externs. I com a col-lectiu també crear espais que permetin el nostre enfortiment. Cohesionar-nos. Poder estar orgullosos del què fem i del què som. Gràcies Ana per contribuïr-hi!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *