Estratègia de ciutat: recuperar la singularitat

La plataforma ciutadana ANA va celebrar dijous passat un altre dels seus habituals sopars interns de debat amb convidat. En aquesta ocasió, una quinzena de persones, la majoria integrants de l’ANA però també convidats, van debatre sobre les possibilitats de futur que té Terrassa després d’escoltar l’anàlisi que en va fer Xavier Marcet. Marcet és consultor en estratègia, innovació i transformació d’organitzacions i presideix una companyia amb seus a Barcelona, Boston i Santiago de Xile. Historiador de formació, Marcet va ser regidor a l’Ajuntament de Terrassa.

El consultor, acabat d’arribar dels Estats Units, va donar la seva visió sobre la situació actual de la ciutat, el perquè s’hi ha arribat i, també, algunes pistes sobre com es podria recuperar l’empenta perduda. Aquestes línies de futur van ser les que més debat van generar, de fet, fins entrada la matinada.

Marcet ha escrit, aquest dissabte a les planes del Diari de Terrassa, un resum de la seva intervenció. És aquest.

Al llarg del segle XX Terrassa va ser una ciutat singular. Tenia una economia diferenciada en la indústria tèxtil llanera. Tenia un moviment polític hegemònic propi en el salisme, que va evolucionar des de posicions liberals a monàrquiques autoritàries. Tenia un perfil de ciutat industrial, de ciutat del fum. I tenia singularitats de contorn: l’hoquei o els edificis modernistes. En el segle XX les catedrals de la ciutat eren les fàbriques que s’omplien de gent que hi venia a treballar de moltes regions espanyoles. La ciutat tenia oficis que la vertebraven, s’era filador, o s’era ordidora, teixidor, o repassadora de peces, etc. L’elit social s’associava als fabricants i alguns grans propietari agrícoles. El moviment obrer era singularment combatiu.  La ciutat singular es vertebrava en institucions pròpies en una ciutat on el pes del públic era molt inferior comparat amb l’actualitat. Era un ciutat amb un ascensor social imperfecte en el que moltes persones van sortir de la pobresa o assolir una certa prosperitat a base d’esforços seriosos. En aquesta ciutat industrial l’estratègia de ciutat la marcava sobretot la pròpia indústria i eventualment algun urbanista interessant com Baldrich.

La recuperació de la democràcia no només va suposar el final del Terrassenquisme conservador hereu del vell salisme, sinó que va coincidir amb l’ensulsiada total d’una indústria tèxtil que no va superar la competència exterior. Terrassa tancava totes les seves catedrals fabrils una a una. Les bases de la singularitat començaven a esfondrar-se. En aquest marc va emergir un moviment polític ampli entorn la figura de Manuel Royes ( a l’ensems que ell esdevenia un polític molt influent a Catalunya) que va depassar el perímetre del PSC i va recuperar aires de Terrassenquisme d’esquerres en el marc del debat sobre la comarca pròpia dels anys vuitanta. Royes va impulsar un pla estratègic el 1991 que és l’únic que seriosament ha tingut la ciutat. Un pla que apostava per la indústria, la universitat i la cultura. En la indústria les coses no van anar bé ( no es va concretar cap somni com els que Manuel Garriga tenia de fer una mena de Silicon Vallès) i l’elit industrial va ser desplaçada per l’elit de constructors i immobiliaris. Terrassa sí que va esdevenir la segona ciutat universitària de Catalunya per quantitat, però no per qualitat de recerca ni per prestigi acadèmic. I en el camp cultural l’aposta es va anar concretant no amb l’esplendor de les velles entitats tipus Amics de les Arts sinó a través de la cultura popular i els castellers en particular. Però el Pla de 1991 va ser un intent seriós de fer estratègia de ciutat, fou participatiu i tingué influència.

Des dels anys noranta Terrassa ha anat perdent totes les singularitats que tenia com a ciutat i ha vist desballestada la seva vertebració institucional fora de l’àmbit públic. Des d’aleshores, les noves grans apostes estratègiques de la ciutat no han quallat en res realment transformador amb l’excepció del Parc de Vallparadís i el Pla cel Centre. Ni apostes urbanístiques internes com la solució de 22 de Juliol, ni la vergonya de la B40 – el quart cinturó, ni l’operació audiovisual a l’antic sanatori, ni símptomes com no saber què fer d’edificis emblemàtics com el de Torrebonica, indiquen que la ciutat no sap concretar grans projectes ni recuperar les seves singularitats. I malauradament, sense singularitat, el risc de la mediocritat és molt.

I les singularitats no es recuperen només des de la proclamació de moltes idees sinó de tenir un grup de persones que es comprometen i són capaços de construir projectes singulars. Sense gent que organitzés el Jazz en els anys seixanta no tindríem festival avui. Sense els propulsors dels castellers avui no tindríem colles senyeres a Catalunya. Sense gent compromesa i amb empenta no passa res. I això avui econòmicament no passa. Ni políticament. Terrassa s’ha convertit en una ciutat atomitzada, d’empreses majoritàriament petites i de polítiques petites, fruit o conseqüència de lideratges cada cop més febles en el públic i en el privat.

Fer un pla estratègic de ciutat no vol dir fer un inventari de tot el que cal fer en una ciutat. Per fer això ja hi ha els programes electorals i per això ja tenim ajuntament. Un pla estratègic és apostar per uns poques apostes que siguin diferencials perquè són singulars. Ara que es vol fer un exercici d’estratègia des de l’Ajuntament és important encertar en què es proposa fer i no oblidar qui ho farà. La majoria de documents d’estratègia de ciutat són inútils si no hi ha gent compromesa i disposada a arriscar, especialment des de l’àmbit privat.

Una Terrassa  sense singularitat serà cada cop més mediocre, menys diferenciada en el magma metropolità, sense marca rellevant, sense capacitat de generar un grup amb compromís i capacitat com per tornar a dotar-la d’un perfil propi. No cal copiar ni models externs impossibles, ni buscar consensos estratègics a base de no dir més que obvietats. Un pla no és un inventari d’obvietats ni d’aspiracions comuns. Cal fer apostes positives, ambicioses, viables, il·lusionants, diferenciadores, singulars i amb gent de talent emprenedor al darrera.

Xavier Marcet i Gisbert
(Diari de Terrassa – 28 d’abril de 2018)

Terrassa, entre les oportunitats i la manca de model pel futur

Una vuitantena de persones assisteixen al vermut-debat de l’ANA 

Una vuitantena de persones van respondre a la convocatòria del vermut debat organitzat per la platafoma ANA per debatre si Terrassa es també la tercera ciutat de Catalunya en qualitat de vida i que es va celebrar dissabte al migdia a La Fàbrica, al pati del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. L’acte, el tercer de caràcter públic que organitza l’ANA des de la seva creació l’estiu passat, va tenir com a ponents a l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro, l’economista i directora general de l’Escodi, Núria Beltran, el geògraf i consultor ambiental Ramon Arribas i la comerciant i presidenta de la Fundació Comerç Ciutadà Maria Costa. El debat va ser moderat pel periodista de Televisió de Catalunya, Manel Sarrau, i com sempre en els actes de l’ANA, es van poder degustar productes de proximitat, en aquest cas vi i formatge del Vallès Occidental.

Després de tenir un record per als presos polítics i també per a Lluís Puig, conseller de Cultura exiliat a Brussel·les, es va iniciar el debat. Sarrau va situar el marc: Terrassa ha superat en habitants a Badalona i s’ha convertit, demogràficament, en la tercera ciutat de Catalunya. “Però, ho és?”, va deixar anar per obrir el foc. Arribas, geògraf, va ser el primer a intervenir per assegurar que “el creixement com a tal pot ser bo perquè permet reinvertir en infraestructures o serveis però la seva relació amb la qualitat de vida és més dubtosa”. L’exregidor de l’ajuntament per ERC va defensar que “el decreixement lliga més amb la sostenibilitat dels sistemes urbans”. En aquest sentit, va indicar que, en els darrers 20 anys Terrassa ha passat dels 165.000 als més de 216.000 habitants actuals…”. Costa va defensar la bona salut del comerç urbà terrassenc, amb 622 botigues al centre i va titllar de problema “la compra per Internet”, ja que “els diners van a fora, normalment a empreses radicades en paradisos fiscals, i no hi ha retorn en els impostos a la ciutat”. Beltran va destacar “la integració, en tots els sentits”, com el gran repte mentre que Villatoro va explicar que la cultura s’ha deslocalitzat però que Terrassa està ben situada en aspectes que no ho han fet, com el patrimoni o la xarxa d’equipaments culturals “capil·lars”, com ara les biblioteques o els auditoris.

Respecte a la percepció que tenen els ciutadans de Terrassa, Beltran va defensar que s’ha passat de “parlar malament de la ciutat a la sensació de viure en una ciutat còmoda, amb els Jocs Olímpics de 1992 com a punt d’inflexió”. Arribas va posar sobre la taula la necessitat d’admetre “el fet metropolità” i el repte que suposarà “una ciutat envellida”, Costa va defensar que “la gent treballadora” ha passat de treballar fort a les fàbriques a treballar intensament per aixecar una ciutat de serveis “que ens satisfà” mentre que Villatoro va defensar que s’ha deixat en el passat la “ciutat descosida”, referint-se al soterrament de la Renfe o els FGC i la conversió del torrent de Vallparadís en un parc.

L’apartat del debat que va generar més consens va ser el de quins reptes de futur té la ciutat. Arribas va trencar el foc defensant que “no hi ha cap projecte polític del segle XXI, el futur de la ciutat s’ha d’encarar mirant al futur i no pas amb el record dels Jocs del 92…”; Costa va definir Terrassa “com la ciutat dels plans sense un pla per a la ciutat” en referència a la multitud de plans que s’han aprovat sense que n’hi hagi un de comú; Villatoro va defensar que cal un relat de ciutat per anar endavant, “per ser una ciutat important dins de Catalunya, i admetre que no existeix la realitat comarcal”; Beltran va resumir les intervencions assegurant que “tenim el què, una ciutat generadora de riquesa i ara urbanísticament vertebrada, però ens cal el com, el cap a on anem”.

El debat es va tancar amb una ronda d’intervencions del públic. L’educació, la immigració, el mateix relat de ciutat (o l’absència d’ell) van ser els protagonistes d’aquesta part final en què es va demanar als ponents que donessin receptes per millorar la ciutat. Beltran va animar als terrassencs a passar de “ser jardiners a caçadors, a conquerir”; Arribas a “treballar amb audàcia i sentit crític i evitar el clientelisme que tant mal ens ha fet”; Costa a “implicar-se i creure en la ciutat” i Villatoro a especialitzar-se per cercar l’excel·lència i “creure’s de veritat a la societat civil organitzada i no voler colonitzar-se”. Villatoro va tancar la seva intervenció amb una crida a fer valdre, “per fi”, a les esglésies de Sant Pere.

L’ANA ja treballa en noves trobades, internes i obertes al públic, per als mesos vinents. Novetats en els pròxims dies.