Estratègia de ciutat: recuperar la singularitat

La plataforma ciutadana ANA va celebrar dijous passat un altre dels seus habituals sopars interns de debat amb convidat. En aquesta ocasió, una quinzena de persones, la majoria integrants de l’ANA però també convidats, van debatre sobre les possibilitats de futur que té Terrassa després d’escoltar l’anàlisi que en va fer Xavier Marcet. Marcet és consultor en estratègia, innovació i transformació d’organitzacions i presideix una companyia amb seus a Barcelona, Boston i Santiago de Xile. Historiador de formació, Marcet va ser regidor a l’Ajuntament de Terrassa.

El consultor, acabat d’arribar dels Estats Units, va donar la seva visió sobre la situació actual de la ciutat, el perquè s’hi ha arribat i, també, algunes pistes sobre com es podria recuperar l’empenta perduda. Aquestes línies de futur van ser les que més debat van generar, de fet, fins entrada la matinada.

Marcet ha escrit, aquest dissabte a les planes del Diari de Terrassa, un resum de la seva intervenció. És aquest.

Al llarg del segle XX Terrassa va ser una ciutat singular. Tenia una economia diferenciada en la indústria tèxtil llanera. Tenia un moviment polític hegemònic propi en el salisme, que va evolucionar des de posicions liberals a monàrquiques autoritàries. Tenia un perfil de ciutat industrial, de ciutat del fum. I tenia singularitats de contorn: l’hoquei o els edificis modernistes. En el segle XX les catedrals de la ciutat eren les fàbriques que s’omplien de gent que hi venia a treballar de moltes regions espanyoles. La ciutat tenia oficis que la vertebraven, s’era filador, o s’era ordidora, teixidor, o repassadora de peces, etc. L’elit social s’associava als fabricants i alguns grans propietari agrícoles. El moviment obrer era singularment combatiu.  La ciutat singular es vertebrava en institucions pròpies en una ciutat on el pes del públic era molt inferior comparat amb l’actualitat. Era un ciutat amb un ascensor social imperfecte en el que moltes persones van sortir de la pobresa o assolir una certa prosperitat a base d’esforços seriosos. En aquesta ciutat industrial l’estratègia de ciutat la marcava sobretot la pròpia indústria i eventualment algun urbanista interessant com Baldrich.

La recuperació de la democràcia no només va suposar el final del Terrassenquisme conservador hereu del vell salisme, sinó que va coincidir amb l’ensulsiada total d’una indústria tèxtil que no va superar la competència exterior. Terrassa tancava totes les seves catedrals fabrils una a una. Les bases de la singularitat començaven a esfondrar-se. En aquest marc va emergir un moviment polític ampli entorn la figura de Manuel Royes ( a l’ensems que ell esdevenia un polític molt influent a Catalunya) que va depassar el perímetre del PSC i va recuperar aires de Terrassenquisme d’esquerres en el marc del debat sobre la comarca pròpia dels anys vuitanta. Royes va impulsar un pla estratègic el 1991 que és l’únic que seriosament ha tingut la ciutat. Un pla que apostava per la indústria, la universitat i la cultura. En la indústria les coses no van anar bé ( no es va concretar cap somni com els que Manuel Garriga tenia de fer una mena de Silicon Vallès) i l’elit industrial va ser desplaçada per l’elit de constructors i immobiliaris. Terrassa sí que va esdevenir la segona ciutat universitària de Catalunya per quantitat, però no per qualitat de recerca ni per prestigi acadèmic. I en el camp cultural l’aposta es va anar concretant no amb l’esplendor de les velles entitats tipus Amics de les Arts sinó a través de la cultura popular i els castellers en particular. Però el Pla de 1991 va ser un intent seriós de fer estratègia de ciutat, fou participatiu i tingué influència.

Des dels anys noranta Terrassa ha anat perdent totes les singularitats que tenia com a ciutat i ha vist desballestada la seva vertebració institucional fora de l’àmbit públic. Des d’aleshores, les noves grans apostes estratègiques de la ciutat no han quallat en res realment transformador amb l’excepció del Parc de Vallparadís i el Pla cel Centre. Ni apostes urbanístiques internes com la solució de 22 de Juliol, ni la vergonya de la B40 – el quart cinturó, ni l’operació audiovisual a l’antic sanatori, ni símptomes com no saber què fer d’edificis emblemàtics com el de Torrebonica, indiquen que la ciutat no sap concretar grans projectes ni recuperar les seves singularitats. I malauradament, sense singularitat, el risc de la mediocritat és molt.

I les singularitats no es recuperen només des de la proclamació de moltes idees sinó de tenir un grup de persones que es comprometen i són capaços de construir projectes singulars. Sense gent que organitzés el Jazz en els anys seixanta no tindríem festival avui. Sense els propulsors dels castellers avui no tindríem colles senyeres a Catalunya. Sense gent compromesa i amb empenta no passa res. I això avui econòmicament no passa. Ni políticament. Terrassa s’ha convertit en una ciutat atomitzada, d’empreses majoritàriament petites i de polítiques petites, fruit o conseqüència de lideratges cada cop més febles en el públic i en el privat.

Fer un pla estratègic de ciutat no vol dir fer un inventari de tot el que cal fer en una ciutat. Per fer això ja hi ha els programes electorals i per això ja tenim ajuntament. Un pla estratègic és apostar per uns poques apostes que siguin diferencials perquè són singulars. Ara que es vol fer un exercici d’estratègia des de l’Ajuntament és important encertar en què es proposa fer i no oblidar qui ho farà. La majoria de documents d’estratègia de ciutat són inútils si no hi ha gent compromesa i disposada a arriscar, especialment des de l’àmbit privat.

Una Terrassa  sense singularitat serà cada cop més mediocre, menys diferenciada en el magma metropolità, sense marca rellevant, sense capacitat de generar un grup amb compromís i capacitat com per tornar a dotar-la d’un perfil propi. No cal copiar ni models externs impossibles, ni buscar consensos estratègics a base de no dir més que obvietats. Un pla no és un inventari d’obvietats ni d’aspiracions comuns. Cal fer apostes positives, ambicioses, viables, il·lusionants, diferenciadores, singulars i amb gent de talent emprenedor al darrera.

Xavier Marcet i Gisbert
(Diari de Terrassa – 28 d’abril de 2018)

El canvi possible, el canvi necessari

No puc iniciar aquest article sense un record als consellers i els presidents de les entitats sobiranistes que estan, o bé a l’exili, o bé són presos polítics de l’estat, en especial als consellers Josep Rull i Lluís Puig ciutadans de Terrassa. Sense oblidar els companys represaliats i la situació nacional, avui vull parlar de la situació en què queda la ciutat de Terrassa després del trencament del pacte de govern per part del PSC amb el PDeCAT, la dimissió de l’alcalde Ballart i la dimissió de 5 regidors més del grup municipal. La ciutat de Terrassa cal que segueixi endavant. Cal que la tercera ciutat del país, Terrassa, estigui al costat del país i el seu govern legítim. És necessari i imperiós un pacte que tregui del govern de la ciutat al PSC. Cal foragitar de les institucions aquells qui no volen que existim com a poble. S’ha demostrat amb l’aplicació de l’article 155 que tant és PSC, com PP, com Ciutadans. Cal obrir les finestres i que corri l’aire. TeC, ERC, PDeCAT i la CUP cal que treballin sense apriorismes amb l’objectiu del canvi. Tornem a estar com al juny de 2015, ara és moment de pactes, però el rellotge no s’ha posat a 0, el país no viu la mateixa situació que en aquelles dates i cal que tots els actors es reposicionin amb generositat.

Cal entomar amb força l’únic gran projecte que ha deixat aquest govern, la municipalització de la gestió de l’aigua. Un projecte que fa gairebé 1 any que vivim en una pròrroga i que el govern sortint deixa empantanegat. És també imperiós que el nou govern impulsi nous projectes de ciutat per no ser la tercera ciutat del país en nombre d’habitants sinó la primera en qualitat de vida. Igualment cal que el nou govern no governi a cop de titular ni a cop de post a les xarxes socials. Cal governar amb la gent i per la gent i perquè tots els habitants de la ciutat surtin reforçats de la crisi.

La gent ha obert els ulls, la gent surt al carrer (encara ara recordo com la concentració de la tarda del 3 d’octubre va col·lapsar el Raval i els carrers adjacents), està activa: donem-li un rol protagonista. M’atreveixo a demanar al nou govern que sortirà que no faci política a partir de comentaris a les xarxes socials sinó que s’obri més a la ciutadania. Que faci audiències obertes per tal de recollir idees de la ciutadania que després es duguin a terme. Que la participació no només sigui façana.

Cal un govern municipal a l’alçada del moment històric i que pugui iniciar un canvi després de 38 anys i 7 mesos amb el mateix partit al govern. Terrassa és la tercera ciutat del país, cal obrar en conseqüència, ens hem de posar en sintonia amb el país. Fem-ho possible, pels represaliats i per tota la ciutadania de Terrassa. Ara és el moment!

La identitat terrassenca al segle XXI

Vam ser la “Manchester Catalana” en la primera industrialització; la “Nova Atenes” per l’esperit creatiu i artístic de la ciutat en el modernisme i el noucentisme; la “Terrassa, la Roja”, per solucionar els desgavells urbanístics i de manca de justícia social que ens havia generat el franquisme. Durant decennis ens va manar “el salisme”, després el “royïsme”-dues formes diferents, més o menys, de control polític- i ara estem assistint a la fi de la partitocràcia local de la “transició” i l’autonomisme i a la fugida i abdicació de les elits locals. Hem estat “aftertèxtils” i “postolímpics”. Hem sigut la ciutat de la cultura i la universitat, del Xavier Marcet dels anys 90. La crisi de la totxana, però, -econòmica, financera, i sobretot social- i el previ creixement econòmic de la ciutat basada en el “totxo”, ens han deixat molt desorientats. No hem sabut pujar amb força a l’onada de l’era d’internet i no sabem si podrem agafar el tren de la quarta revolució industrial, el de la bigdata, la ciutat intel·ligent i el què se’n derivi. Hem d’afegir-hi, a més, el moment d’esclat global de la ciutat de Barcelona i del procés sobiranista del nostre país. I aquí, ai las, hem quedat bastant perduts i desdibuixats. En aquest context, un dels relats de la ciutat més interessants que he sentit darrerament la feien la gent de la “Terrassa secreta” i la Descomunal, postmoderns terrassencs, on parlen de Terrassa com d’un no-lloc, del no-espai, que sigui dit, per ells i elles pot tenir gran força creativa! Ens hem quedat en l’espai buit del no-relat, entre la gran Barcelona, catalana i global, i la Catalunya interior, i la seva força d’allò local i pròxim. A priori, no tenim cap gran novel·la que parli de nosaltres –la metàfora de l’home que camina sol pel marge de la C58 de les “granotes bullides” de l’Òscar Andreu em serveix-. La Teranyina, com la darrera gran pel·lícula terrassenca del Toni Verdaguer és dels anys 80, igual que la trilogia de “Feixes” del Jaume Cabré i del poema sobre la Plaça del segle XX de l’Agustí Bartra (vull fer esment i reconeixement a Sílvia Alcàntara, Pep Puig, Rubèn Intente, Andreu Grau, escriptors locals). El súmmum és tenir una ciutat de la imatge amb uns grans estudis on es fan moltes pel·lícules però cap parla de nosaltres!

Però malgrat tot, la ciutat es mou!! Hi passen moltes coses!! El què cal és saber-les cosir, que creixin i es relacionin en xarxa! La manca, o negació, d’identitat pròpia és sempre la principal força de creació de la identitat.

Deia un savi, que la identitat és sempre la recerca i construcció de la identitat. La identitat mai és una foto fixa, sinó una realitat viva i canviant, i aquesta ha de provocar adhesió de la seva gent, no sols pel record i apel·lació al passat, sinó per la voluntat de viure plegats el present i construir un futur junts. La identitat, explica Ramoneda, és el projecte d’una vida millor. Fins i tot, els filòsofs postmoderns en voga, Zizek, Laclau, Baumann… parlen de la identitat, com una falta permanent d’identitat, d’una identitat que mai està closa i acabada del tot. Una identitat, sense límits, que a vegades fins i tot pot arribar desbordar el propi subjecte col·lectiu, i ser esclatant. I és aquí quan esdevé revolucionària. També diuen que la identitat és performativa, de “performance”, és acció!

Aquesta lògica de recerca permanent de la identitat, penso que és el què li passa a la ciutat de Terrassa, amb un element afegit, que és justament la dificultat de definició de la unitat/pluralitat del propi subjecte col·lectiu, la ciutat, la seva ciutadania plural i els seus 33 barris.

Aquesta identitat mai serà el 100% homogènia entre els seus membres; tothom porta moltes motxilles i vivències i tots, absolutament tots, som diferents. Per tenir una identitat col·lectiva, i també individual que s’hi refereixi, però, hem de compartir un llindar mínim d’elements, projectes i relats comuns, més enllà de viure en un mateix espai urbà. La meva experiència em diu, que a Terrassa, quan fas una afirmació d’identitat local, la manca de referents col·lectius fa que l’adhesió sigui més forta i creativa.

Avui, però, aquests elements identificatius no poden ser coses inconnexes, sinó que cal que estiguin emmarcades en un relat i un marc de pensament. I si d’elements identificatius terrassencs en podem arribar a trobar, de relats i projectes compartits anem encara perduts.

Hi ha moltes terrasses, massa segmentades, i pocs projectes compartits. El Jove de Festa Major, que uneix moltes entitats diverses, n’és un, però dura 3 nits! El David Travé cada cap de setmana ressenya gairebé 30 concerts de música a la ciutat. A Terrassa hi ha més de 200 grups de música em diu! Moltes entitats, molts projectes, però molt pocs de compartits, i un ajuntament que segurament encara hi viu massa d’esquena.

Calen nous lideratges més horitzontals i integradors. Saber i aprendre a treballar en xarxa, un ajuntament amb més ganes de compartir el poder i empoderar la ciutat i la seva gent. I una ciutat que cerqui amb valentia un lloc i encaix en el procés sobiranista i que exerceixi la capitalitat i lideratge que ens toca en el nostre entorn.

Som una de les ciutats mitjanes importants d’Europa, a prop d’una gran metròpoli, amb identitat pròpia, com Postdam a Berlin, Brescia i Bergam a Milà, Malmö a Copenhaguen o Anvers a Brussel·les. En una comarca, el Vallès, que és un dels espais econòmics més importants del sud d’Europa. Ara que hem passat a ser la 3a ciutat del país amb nombre d’habitants, ha tornat a sonar la música que això no era massa important, que allò significatiu seria ser la primera en qualitat de vida. Estic d’acord a mitges. Ens ho hem de creure més: no som la 3a ciutat del país, som la 1a de fora de la conurbació barcelonina. I hem d’exercir com a tal. Ah, i sobretot, el més important era passar a Sabadell i això, com és reconegut internacionalment, ja ho tenim! De fet, sóc més de cooperar que de competir, del gran Vallès que de les polítiques de campanar, però la dualitat i dialèctica Terrassa-Sabadell és una part molt important de la nostra manera de ser.

 

Cesc Poch i Ros

Membre de l’Àgora Nova Atenes, ANA